Visca Nadal!, de Joan Barril

Demà comença el temps en què apareixen els endevins. És el dia en què un cert negativisme reaccionari aflora en les converses. Sembla natural, perquè l’excés de desitjos de felicitat es dissol en una melancòlica sensació d’infelicitat. Això és el que diuen els sociòlegs i altres experts en la conducta humana. I això és el que sol passar al final de totes les revetlles. Ja ho saben: una festa de petards i de cava i al final de tot, quan els grups afins ja han ballat el que havien de ballar, llavors i només llavors, els amants de la revetlla descobreixen els altres, aquells que eren amb ells i a manera de comiat diuen: «Bé, a veure si un altre dia ens veiem amb més calma».

Però Nadal no és una revetlla. Nadal és un consens per sentir-se més bé. vegades hi ha iconoclastes dels sentiments que consideren que les festes estan per combatre-les. És una actitud comprensible: a ningú li agrada estar regit pel calendari. Els aniversaris només són feliços per als nens, però per als madurs acaben sent una verdadera pena. Nadal –ho expliquen els anuncis– només és un ritual del qual podríem prescindir. ¿Seria possible un Nadal a mida? ¿Una Setmana Santa que no coincidís amb l’any litúrgic? A tots aquells a qui no els agraden les regles fixes se’ls atribueix una compulsiva temptació d’acabar amb el que hi ha per inventar una cosa nova. Però en el supòsit que inventin una cosa nova serà tota una generació la que convertirà aquella data en una ocasió sagrada i repetida. Hi ha molts Nadals, però estan en cadascú. I a vegades aquests Nadals responen al naixement no d’un nen Jesús, sinó d’un nen nou que porta el nostre nom.

A mi m’agrada Nadal pel que té de retrobament amb mi mateix. També vaig als enterraments una hora abans per sentir la sensació lleugera de la vida. Alguns consideren el Nadal des de la imatgeria religiosa, però hi ha en el fons de les nostres sensacions un alè del que hem estat i un dubte del que arribarem a ser. Un Nadal no és únicament una trobada familiar, perquè les famílies ja no són les mateixes d’abans i perquè al llarg dels anys hem anat ampliant la nostra família fins a fer-la extensa, novíssima i fins i tot secreta. També els amants celebren el seu Nadal i no ho fan en contra de la família oficial. Els amics es busquen, s’atrauen, es regalen petites coses i es deixen portar per la calidesa d’una conversa que no té importància pel que es diu sinó pel mer fet de mantenir-la.

M’agrada Nadal perquè cada any em sento més vell i més savi, perquè és un temps de consens en què ens desitgem felicitat encara que ens trobem amb desconeguts. M’agrada el solstici perquè la nit ens envolta molt abans del que esperàvem i perquè en el fons d’una copa de cava hi ha molts desitjos. M’agrada Nadal perquè és el temps de les agendes noves que encara no sabem amb quins noms s’ompliran al llarg de l’any. M’agrada Nadal perquè després de la festa arriba el cansament més sublim i el punt i a part en què descansar per prendre alè i pensar què farem en el futur i qui ens regalarà un rellotge nou. M’agrada Nadal perquè fins i tot les figures del pessebre caminen i el dimoni de l’atur diuen que s’allunya. M’agrada Nadal perquè l’aire fa olor de foc lent i la pell aliena té gust d’encens. Desconfieu d’aquells que abominen del Nadal, perquè d’ells no podrà ser el regne de l’alegria.